Són ben conegudes a l’Estat espanyol les imatges d'emigrants que, als anys seixanta, partien a Europa i Amèrica a la recerca de treball i una vida millor.
Aquest fenomen, conegut com la 'emigració espanyola', va acabar el 1973 com a conseqüència de la crisi del petroli. Més endavant, després de l'entrada d'Espanya a la Unió Europea i la bonança econòmica, que la va precedir, els emigrants van passar a ser cosa del passat: Espanya va esdevenir un país amb un nivell de vida envejable que ja no produïa emigrants, sinó que els acollia.
Encara que l’Estat no ha sigut un país amb una taxa molt baixa de desocupació, mai no haguérem arribat a pensar que arribaríem als 6 milions de parats que tenim ara.
Des del començament de la crisi, en el 2008, 400.000 espanyols han optat per emigrar, i d’acord amb el Reial Institut Elcano, un de cada dos són menors de 45 anys. Són joves i qualificats, la gran majoria amb estudis primaris o universitaris.
El perfil de l'expatriat és el d'un jove d'entre 25 i 35 anys, qualificat i sense càrregues familiars.
Les principals raons d'aquest increment en l'emigració respon a l'alta taxa d'atur. També obeeix a motius d'aprenentatge o millora d'altres llengües.
Amb una taxa d'atur del 27,2%, més d'un milió d'aturats de llarga durada i nul·les perspectives que es puga crear ocupació a curt termini, l'únic horitzó que s'obre per a molts joves espanyols és marxar a l'estranger. Alemanya es perfila, per la seva envejable situació econòmica, com la destinació més desitjada. Gairebé 30.000 espanyols van emigrar allí en el 2012, la xifra més alta des del 1973.
Estem davant d’una “fuga de cervells” que comença a ser preocupant per al nostre estat.
El pitjor d'aquesta situació és no saber quant durarà. La majoria dels joves que van ho veuen com una cosa temporal, pensen treballar fora uns anys fins que "passe la crisi", o almenys la seva pitjor part, per tornar a casa i buscar feina allà.
Hi ha teories sobre que a la crisi li seguirà un llarg període de depressió que durarà anys, durant els quals no hi haurà canvis significatius en la taxa d'atur, i encara després les coses no tornaran a ser com abans.
I davant les previsions d’aquestes teories...
Què és el que els espera a aquests joves?
Fins quan hauran d’estar fora de les seues cases, lluny de les seues famílies i de la gent que els estima?
Fins quan hauran de patir els joves les retallades que el govern espanyol està aplicant?
Aquestes i moltes més preguntes em faig jo a cada moment del dia en pensar amb aquesta gent que ha hagut de fugir d’aquets país de pandereta en el que vivim els que ens hem quedat
Tota la meua estima i el meu suport a la gent que ha hagut de marxar a la recerca d’un futur millor.
