Dia de l´Orgull Gai

El dia internacional de l’Orgull LGTB, també conegut com Dia de l’Orgull Gai, es celebra el dia 28 de juny, amb una sèrie d’esdeveniments que els col·lectius d’homosexuals celebren de forma pública per instar la intolerància de tots els seus col·lectius (lesbianes, gais, bisexuals i transsexuals).

Aquest dia es celebren activitats commemoratives on s’exhibeix, entre altres símbols, la bandera de l’Orgull Gai amb els colors de l’arc iris de Sant Martí. Aquest actes commemoren els fets ocorreguts el dia 28 de juny de 1969 a Nova York, quan la població LGTB va sortir al carrer arran d'una batuda de la policia al bar gai de Stonewall Inn, situat al bohemi barri de Greenwich Village. La comunitat LGTB s'hi va oposar i es va produir un fort enfrontament, que va acabar amb detencions i ferits greus. La reacció de suport a les persones agredides va ser immediata: milers d'homosexuals, transsexuals i simpatitzants es manifestaren solidàriament.

El 28 de juny de 1969 marca l’inici de l'activisme homosexual. En poc temps es van fundar organitzacions que defensaven els drets dels col·lectius LGTB, tant als Estats Units com a altres països.

La noció bàsica de l’Orgull Gai és que cap persona ha d’avergonyir-se del que és, siga quina siga la seua orientació sexual. En les celebracions d’aquest dia solen donar cabuda a activitats que excedeixen l’àmbit festiu, cultural, de debat,  d’oci i cultura amb també moltes reivindicacions socials i polítiques, que identifiquen a tots els participants.

En els últims anys, ha anat guanyant força aquest moviment social, convertint-se en un instrument de pressió política als governs a favor dels col·lectius homosexuals. Els partits d’esquerra han arribat a assumir les demandes gais com a pròpies. Al nostre país son moltes les ciutats que podem destacar per la seua participació en aquests actes.

Madrid, amb el seu famós barri de Chueca, és una d’estes. Chueca és un barri situat al centre de Madrid, conegut pel barri gai de la ciutat. En aquest barri podem trobar restaurants, sex-shops, cafés, bars, tendes de roba, pubs nocturns, i altres, enfocats a un públic majoritàriament homosexual.

Barcelona és una altra ciutat que destacaria per la seua participació en aquest moviment. Des de l’any 2009 es celebra a Barcelona el Pride Barcelona, una marxa festiva que va provocar una divisió dins del món LGBT fent que hi hagen dues manifestacions, una el dia 27 de juny i altra el dia 28.

Al País Valencià destaca una manifestació anual que rep el nom de “Gai Pride Valencia”. També es troba el col·lectiu LAMBDA. Aquest grup ha decidit que al 2013 siga l’any de la diversitat sexual i de gènere en la joventut, amb el lema Joves sense armari.

Un any més s’acosta la celebració del Dia de l’Orgull Gai, i com cada any, les esmentades ciutats i moltes altres celebraran la data omplint de color, diversió i oci els seus carrers.

JOVES, QUALIFICATS EMIGRANTS

Són ben conegudes a l’Estat espanyol les imatges d'emigrants que, als anys seixanta, partien a Europa i Amèrica a la recerca de treball i una vida millor.

Aquest fenomen, conegut com la 'emigració espanyola', va acabar el 1973 com a conseqüència de la crisi del petroli. Més endavant, després de l'entrada d'Espanya a la Unió Europea i la bonança econòmica, que la va precedir, els emigrants van passar a ser cosa del passat: Espanya va esdevenir un país amb un nivell de vida envejable que ja no produïa emigrants, sinó que els acollia.

Encara que l’Estat no ha sigut un país amb una taxa molt baixa de desocupació, mai no haguérem arribat a pensar que arribaríem als 6 milions de parats que tenim ara.

Des del començament de la crisi, en el 2008, 400.000 espanyols han optat per emigrar, i d’acord amb el Reial Institut Elcano, un de cada dos són menors de 45 anys. Són joves i qualificats, la gran majoria amb estudis primaris o universitaris.

El perfil de l'expatriat és el d'un jove d'entre 25 i 35 anys, qualificat i sense càrregues familiars.

Les principals raons d'aquest increment en l'emigració respon a l'alta taxa d'atur. També obeeix a motius d'aprenentatge o millora d'altres llengües.

Amb una taxa d'atur del 27,2%, més d'un milió d'aturats de llarga durada i nul·les perspectives que es puga crear ocupació a curt termini, l'únic horitzó que s'obre per a molts joves espanyols és marxar a l'estranger. Alemanya es perfila, per la seva envejable situació econòmica, com la destinació més desitjada. Gairebé 30.000 espanyols van emigrar allí en el 2012, la xifra més alta des del 1973.

Estem davant d’una “fuga de cervells” que comença a ser preocupant per al nostre estat.



El pitjor d'aquesta situació és no saber quant durarà. La majoria dels joves que van ho veuen com una cosa temporal, pensen treballar fora uns anys fins que "passe la crisi", o almenys la seva pitjor part, per tornar a casa i buscar feina allà.

Hi ha teories sobre que a la crisi li seguirà un llarg període de depressió que durarà anys, durant els quals no hi haurà canvis significatius en la taxa d'atur, i encara després les coses no tornaran a ser com abans.

I davant les previsions d’aquestes teories...

Què és el que els espera a aquests joves?
Fins quan hauran d’estar fora de les seues cases, lluny de les seues famílies i de la gent que els estima?
Fins quan hauran de patir els joves les retallades que el govern espanyol està aplicant?

Aquestes i moltes més preguntes em faig jo a cada moment del dia en pensar amb aquesta gent que ha hagut de fugir d’aquets país de pandereta en el que vivim els que ens hem quedat

Tota la meua estima i el meu suport a la gent que ha hagut de marxar a la recerca d’un futur millor.